Rouch made his first films in Niger: Au pays des mages noirs (1947), Initiation à la danse des possédés (1948) and Les magicians de Wanzarbé (1949), all of which documented Songhai spirit possession rituals and the Zarma and Sorko peoples living along the Niger River. He is generally considered the father of Nigerien cinema.[13] Despite arriving as a colonialist in 1941, Rouch remained in Niger after independence and mentored a generation of Nigerien filmmakers and actors, including Zika. During the 1950s, Rouch began to produce longer ethnographic films. In 1954 he cast Zika in Jaguar as a young Songhai man traveling for work to the Gold Coast. Three men dramatized their real-life roles in the film, and became the first three actors of Nigerien cinema. Zika helped reedit the film, originally a silent ethnographic piece, into a feature-length movie somewhere between documentary and fiction (docufiction), and provided dialogue and commentary for a 1969 release. In 1957 Rouch directed Moi, un noir in Côte d'Ivoire with the young Nigerien filmmaker Oumarou Ganda, who had recently returned from French military service in Indochina. Ganda became the first great Nigerien film director and actor. By the early 1970s, Rouch, with cast, crew, and co-writing from his Nigerien collaborators, was producing full-length dramatic films in Niger, such as Petit à petit [fr] (Little by Little : 1971) and Cocorico Monsieur Poulet [fr] ("Cocka-doodle-doo Mr. Chicken": 1974). Many African filmmakers rejected Rouch's and others' ethnographic films produced in the colonial era for distorting reality. Rouch is considered a pioneer of Nouvelle Vague and visual anthropology, and the father of ethnofiction. His films are mostly cinéma vérité, a term Edgar Morin used in a 1960 France-Observateur article referring to the Kino-Pravda newsreels of Dziga Vertov. Rouch's best-known film, one of the central works of the Nouvelle Vague, is Chronique d'un été (1961), which he filmed with sociologist Edgar Morin and portrays the social life of contemporary France. Throughout his career, he reported on life in Africa. Over the course of five decades, he made almost 120 films. Rouch and Jean-Michel Arnold founded an international documentary film festival, the Cinéma du Réel, at the Pompidou Centre in Paris in 1978.

Rouch va fer les seves primeres pel·lícules al Níger: Au pays des mages noirs (1947), Initiation à la danse des possédés (1948) i Les magicians de Wanzarbé (1949), totes elles documentades sobre els rituals de possessió dels esperits songais i la vida dels pobles Zarma i Sorko. al llarg del riu Níger. Generalment se'l considera el pare del cinema nigerià.[13] Tot i arribar com a colonialista el 1941, Rouch va romandre al Níger després de la independència i va ser mentor d'una generació de cineastes i actors nigerians, inclòs Zika. Durant la dècada de 1950, Rouch va començar a produir pel·lícules etnogràfiques més llargues. El 1954 va llançar Zika a Jaguar com un jove songai que viatjava per treballar a la Costa Daurada. Tres homes van dramatitzar els seus papers de la vida real a la pel·lícula i es van convertir en els tres primers actors del cinema nigerià. Zika va ajudar a reeditar la pel·lícula, originalment una peça etnogràfica muda, en un llargmetratge entre el documental i la ficció (docuficció), i va proporcionar diàlegs i comentaris per a una estrena el 1969. El 1957 Rouch va dirigir Moi, un noir a Costa d'Ivori amb el jove cineasta nigerià Oumarou Ganda, que acabava de tornar del servei militar francès a Indoxina. Ganda es va convertir en el primer gran director i actor de cinema nigerià.A principis de la dècada de 1970, Rouch, amb el repartiment, l'equip i la coescritura dels seus col·laboradors nigerians, estava produint llargmetratges dramàtics al Níger, com Petit à petit [fr] (Little by Little: 1971) i Cocorico Monsieur Poulet. [fr] ("Cocka-doodle-doo Mr. Chicken": 1974). Molts cineastes africans van rebutjar les pel·lícules etnogràfiques de Rouch i d'altres produïdes a l'època colonial per distorsionar la realitat. Rouch és considerat un pioner de la Nouvelle Vague i l'antropologia visual, i el pare de l'etnoficció. Les seves pel·lícules són majoritàriament cinéma vérité, un terme utilitzat per Edgar Morin en un article de France-Observateur de 1960 referit als noticieros Kino-Pravda de Dziga Vertov. La pel·lícula més coneguda de Rouch, una de les obres centrals de la Nouvelle Vague, és Chronique d'un été (1961), que va filmar amb el sociòleg Edgar Morin i que retrata la vida social de la França contemporània. Al llarg de la seva carrera, va informar sobre la vida a l'Àfrica. Al llarg de cinc dècades, va fer gairebé 120 pel·lícules. Rouch i Jean-Michel Arnold van fundar un festival internacional de cinema documental, el Cinéma du Réel, al Centre Pompidou de París el 1978.